Cinema tròspid| 'Bratz'

Bratz (2007) és una obra mestra que qüestiona i ataca el discurs normativitzador que governa i organitza la societat occidental actual i posa en entredit l'status quo imperant (o no). La premisa de la peli agafa com a exemple socioantropològic el microcosmos que és el pati d'un institut, on l'eix del Poder que el governa resideix en Meredith, la noia més popular, qui té tots els alumnes dividits en grups segons els seus trets diferencials (els geeks, els esportistes, les animadores, els gamers, etc.). En un primer moment, les heroïnes anarquistes que són les Bratz es rebel·len en contra del Poder i es neguen a renunciar a les seves personalitats a favor dels grups, però no tarden gaire a ser absorbides i separades, i la seva amistat se'n resenteix. Un advertiment: els crèdits són en Comic Sans de color rosa, tota una declaració d'intencions.

Passen dos anys, en els quals les quatre amigues no es relacionen, ocupades com estan amb els seus nous grups, fins que un dia es barallen al pati llançant-se espaguetis a la cara. Evidentment, els espaguetis simbolitzen el greuge emocional que les nostres protagonistes pateixen quan les seves personalitats i trets diferencials són ofegats pel pes del poder normativitzador i la pressió heteropatriarcal de grup (hi ha nois pel mig).

L'Incident dels Espaguetis, evidentment, és castigat pel Poder Disciplinari, la funció del qual és evitar que els elements subjectes surtin del seu preestablert camí (Foucault). Però ai! Les nostres revolucionàries parlen i s'adonen que es troben a faltar: l'amistat entre dones i el suport mutu, la base que enforteix els valors de la llibertat i la individualitat humanes, són el que les salvarà. El que fan a continuació és alliberar totes les seves companyes de classe, animant-les a buscar allò que les fa úniques. Per desgràcia això consisteix en una sèrie de make-overs i entrenaments per caminar amb sabates de taló alt sense morir en l'intent. Les nostres heroïnes pequen, doncs, de disfressar d'alliberador un discurs de feminitat normativa opresora que no queda aquí, sinó que és agravat per l'escena on totes s'uneixen per cuinar pastissets.

Font: Bratz Wikia.

Font: Bratz Wikia.

Després que la festa d'aniversari de la Meredith demostri que el seu pla d'alliberament de les masses ha fracasat i que tothom ha tornat als seus grups (i no només això, elles han estat expulsades dels seus grups), les Bratz decideixen organitzar-se per participar en el concurs de talents de l'institut, però la Meredith no els ho posarà fàcil. Just abans del seu número, veuen exposats els seus secrets més ben guardats, però això, en lloc d'avergonyir-les, les encoratja, a elles i a l'audiència, a confessar-se públicament ("no sóc cap d'aquestes dues noies, sóc totes dues. M'agraden la ciència i les mates, i estimo als meus pares! Però tinc passió per la moda, i és com expresso qui sóc"), una escena que culmina, com no podia ser d'una altra manera, en un número musical.

Les Bratz són honestes i sinceres i no amaguen les complexitats de les seves personalitats: volen ser acceptades tal com són, i no deixaràn que res ni ningú les canvii. El problema, com ja hem dit, és que aquest missatge no es tradueix en la manera com tracten a les seves companyes de classe, a qui intenten alliberar fent-les una mica més com elles. Al final del concurs de talents, la Meredith rep el trofeu, però les Bratz reben la beca. Victòria! Les Bratz han sobreviscut a l'institut, i han contribuït a fer-lo un lloc millor. O no.

Imatge destacada: imatge promocional.

Francesca Blanch Serrat

Francesca Blanch Serrat

Doctoranda en Literatura Anglesa del segle XVIII amb perspectiva de gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR