Chimamanda Ngozi Adichie: de Beyoncé a les aules

L’assaig de Chimamanda Ngozi Adichie titulat “We Should All Be Feminists” va ser publicat a Suècia a principis de desembre. Immediatament, l’Sveriges Kvinnolobby (Lobby de Dones Sueques) va decidir regalar-ne un exemplar a tots els joves de 16 anys del país. Amb l’objectiu de fomentar el debat sobre els rols de gènere, l’associació confia en el text de l’autora nigeriana com a eina que s’utilitzarà fins i tot a les aules dels instituts suecs. Però, qui és Chimamanda Ngozi Adichie? Per què triar la seva obra, i no els grans assajos del feminisme com El Segon Sexe de Beauvoir o La mística de la feminitat de Friedan?

Una “feminista feliç”

A We Should All Be Feminists, una obra que neix a partir d’una TED Talk d’Adichie, l’escriptora desafia les connotacions negatives associades al feminisme a partir de la seva pròpia història. Portada a la fama per Beyoncé, qui va reproduir part del discurs al seu single Flawless***, la TED Talk compta a dia d’avui amb dos milions i mig de reproduccions a YouTube. Adichie s’ha convertit indubtablement en una de les cares més mediàtiques del feminisme, cosa que potser eclipsa injustament la seva faceta com a novel·lista. Com a membre de la diàspora africana als Estats Units, l’autora ha aconseguit reconeixement com una de les veus africanes contemporànies més influents. Les seves obres travessen eixos de gènere, raça i classe per desmitificar estereotips sobre Nigèria i Àfrica, lluitant contra el que denomina, a una altra de les seves TED Talks, “el perill de la història única” basada en l’estereotip (The danger of a single story, TEDGlobal 2009).

Amb We Should All Be Feminists, Adichie exposa de forma completament personal i pròxima el seu apropament al feminisme i el que per ella significa ser una dona en un context globalitzat. L’autora explica que, quan el seu editor va llegir critiques que qualificaven les seves novel·les com a feministes, li aconsellà desvincular-se del terme perquè “les feministes són dones infelices perquè són incapaces de trobar marit”. A partir d’exemples com aquest, Adichie argumenta contra la imposició de rols de gènere durant la infància i defensa la necessitat del feminisme tant per dones com per homes.

“La meva definició de “feminista” és aquesta: un home i una dona que diuen que sí, que existeix un problema amb el gènere tal i com es concep avui dia i hem de resoldre’l, hem de millorar. Tots nosaltres, dones i homes, hem de millorar.”

Construcció de gènere i agència femenina

De la mateixa manera que escriu We Should All Be Feminists en base a la seva experiència com a dona africana, a les seves novel·les i històries curtes Adichie crea noves perspectives de la història nigeriana, sempre a partir de les vivències dels seus personatges. Entrellaçant allò domèstic amb tot el que és públic, l’autora desmunta poc a poc la “història única”, apropant-nos a una visió complexa, política i directa de la realitat de Nigèria. El paper de la dona a la seva obra és fonamental: els personatges femenins són diversos, actius i sempre tridimensionals. A través d’elles, Adichie retrata els problemes que les construccions de gènere causen a les africanes i el procés de descolonització, no només dels britànics sinó també dels valors patriarcals refermats als pilars socials. Gairebé sempre amb una visió optimista, aquestes dones es troben determinades a lluitar, a major o menor escala, per millorar les seves vides. La seva primera novel·la, Purple Hibiscus (2003), està així protagonitzada per la Kambili Achike, una adolescent nigeriana que s’enfronta al coratge colonialista del seu pare. Kambili fuig del paper que se li ha assignat i aconsegueix, gràcies a la seva tia Ifeoma, veure més enllà de les limitacions que el seu context li imposa, per fer-se sentir i escriure la seva pròpia història. És fàcil trobar els paral·lelismes entre el personatge i la visió que Adichie vol transmetre de Nigèria: la nació ha de lluitar contra els valors colonials i cercar una veu pròpia per créixer i madurar.

Amb Half of a Yellow Sun (2006), una increïble novel·la coral que reflexa de forma clara i honesta les contradiccions i imperfeccions del somni nigerià post-colonial, Adichie va guanyar l’Orange Prize i va afirmar l’estil directe, emocional i hàbil que marca la seva autoria. Els personatges de Half of a Yellow Sun veuen les seves vides sacsejades per la brutal guerra civil que es va desencadenar a Biafra després de la independència del país. Comparant els diversos punts de vista, l’autora fa comprendre amb duresa com la guerra afecta de diferent forma a uns i altres, en base al seu gènere, classe social i raça. A través de les bessones Olanna i Kainene, per exemple, Adichie construeix dues vides marcades de diferent manera pel gènere: davant l’absència d’un hereu masculí, la Kainene ha d’assumir el paper de primogènit i agafar les regnes de l’empresa del seu pare, aprofitant la guerra per enriquir-se. A l’Olanna, en canvi, li toca jugar el rol de filla i casar-se amb algú que interessi econòmicament a la família. Cap de les dues, però, compleix el seu paper: la Kainene es rebel·la i abandona els negocis per dedicar-se a l’ajuda humanitària, mentre que l’Olanna es nega repetidament a casar-se i, malgrat que acabar fent-ho amb un revolucionari, mai troba la felicitat al matrimoni. Si alguna cosa tenen en comú els personatges femenins d’Adichie és la seva forta agència: del trauma neix la força i el coratge necessaris per decidir el seu propi destí i lluitar per arribar-hi.

Feminisme celebrity i la tercera onada

L’última novel·la d’Adichie, Americanah (2013), analitza en més profunditat les diferències racials en situar la seva protagonista, la Ifemelu, als Estats Units. Les històries de l’autora nigeriana desprenen sens dubte una ràbia ferotge contra els estàndards de gènere i les desigualtats de raça i classe. És aquesta consideració de la interseccionalitat, en base a la pròpia experiència, la que l’eleva per sobre d’altres autores feministes encara més cèlebres, com poden ser Caitlin Moran o fins i tot Amy Poehler i Tina Fey. Avui dia, per aconseguir una visió global dels problemes als que s’enfronta el feminisme, no val quedar-se amb Simone de Beauvoir i Betty Friedan, sinó que cal apropar-se també a les veus de l’anomenada tercera onada del feminisme, com Audre Lorde, Gloria Anzaldúa o Bell Hooks. Sempre és enriquidor comptar amb veus no occidentals al debat i, si hi sumem la forma en què Adichie aconsegueix construir una veu que, malgrat el seu virtuosisme i cruesa, resulta molt accessible, certament es converteix en la candidata ideal per apropar els joves al gènere. Sens dubte és imperfecta i criticable (la problemàtica de la sexualitat, per exemple, és sovint obviada a la seva obra), però això no treu que tingui un potencial innegable per ajudar als i les adolescents a obrir els ulls davant la realitat del gènere. El primer pas, sens dubte, és la visibilització i el debat, i probablement comptar amb We Should All Be Feminists com a eina sigui un pas en la direcció adequada.

Imatge: fotograma de la TED talk d'Adichie sobre feminisme.


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

1 comment

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR