Capitalistes de fireta i exploradors d’estar per casa: capitalisme i colonialisme al joc

La tasca del crític és assenyalar problemes en les obres que examina per a fer avançar el mitjà. A Zena hem assenyalat sovint els problemes més visibles dels videojocs, és a dir, la representació de la violència i de la dona (i molt sovint la intersecció, encara més problemàtica, entre aquestes dues) als videojocs. Però hi ha molt més a comentar.

Aquest article vol eixamplar la mirada sobre aspectes problemàtics dels jocs, i no només dels videojocs, sinó també dels jocs de taula moderns, forma de lleure cada cop més estesa com demostra la proliferació de fires i esdeveniments com el clàssic Ayudar Jugando o d’altres com el Gran Dau. Tanmateix, volem examinar problemes més enllà dels dos esmentats, dos vessants que sovint passem de llarg perquè malauradament ens resulten transparents donada la societat a la que vivim: l’enaltiment dels idearis capitalistes i colonialistes.

monopoly

Capitalistes de fireta

Jugar, molt sovint, és competir. Des de l’escacs fins a Starcraft, no fa falta gaire més que dues jugadores i una meta només disponible per a una per a que resulti el conflicte. I si el conflicte moltes vegades és part integral del joc, també ho són la ideologia capitalista i la manera en que el capitalisme resol el conflicte: el monopoli i l’eliminació de la competència. De fet, que Monopoly inicialment fos una eina de divulgació contra la ideologia capitalista i hagi acabat per esdevenir el joc de taula més venut per una multinacional com Hasbro resulta particularment irònic.

Atureu-vos a pensar-hi: quants jocs heu jugat on l’objectiu és acumular riquesa? Qualsevol joc de gestió, des de Transport Tycoon a Factorio es basen en la producció de bens o serveis i la seva comercialització, contra més diners facis, millor.

I tot plegat, per a què?

big pharma

D’altres jocs com Big Pharma obertament parlen de l’èxit de manera capitalista, i la separació entre sàtira i acceptació del missatge és ben fina. A aquest darrer joc, el jugador portarà a l’èxit a una empresa farmacèutica –camp, ja de per si, amb una bona colla de problemes morals- mitjançant la fabricació no dels millors fàrmacs, sinó dels que tinguin millor relació qualitat-preu. Sempre vigilant de no fabricar un fàrmac massa bo, per a no passar de la dependència del malalt a la cura, i fabricant la quantitat justa, perquè l’escassetat artificial justifica preus exorbitants. Offworld Trading Company es basa en l’explotació de Mart i acumular suficients recursos com per a enfonsar a la competència. Hi ha totes les eines del mercat, des de l’espionatge industrial, fins als càrtels o el dumping de preus.

Les conseqüències d’extreure tots els recursos naturals de Mart mai s’hi examinen. Tampoc ens van deixar mai posar tarifes socials als autobusos de Transport Tycoon. Això sí, podem fer-nos fabulosament rics, molt més enllà del que possiblement serem a la vida real.

I després què?

transpor tycoon

Al món del joc de simulació econòmica, mai hi ha un final, un límit al cicle de producció i consum. No hi ha conseqüències negatives per a ningú, en una paraula, no hi ha explotació. Resulta el sanejament definitiu i, sense adonar-nos-en, ens empenyen coll avall lliçons de les que Sala i Martí estaria ben orgullós –que la televisió pública financi programes on es clamen les bondats del neoliberalisme també és tema per a un altre dia, perquè ens hi podríem fer mal-.

Se’ns diu que si podem, volem, que si emprenem triomfarem, que la pitjor conseqüència del risc és, com a molt, haver de carregar una partida, prenem, gastem i repetim sense mirar més enllà dels números sempre creixents del nostre balanç en una sorrera que és ben diferent al món real on la voracitat del capitalisme esfondra el nostre futur. Construïm un imperi, construïm la civilització, a cop de talonari.

civilization

Exploradors d’estar per casa

Què combina millor amb el capitalisme i l’explotació que més explotació? Els jocs de taula en particular són més culpables que els videojocs aquí, però videojocs com el degà Civilization són una bona mostra d’ideari colonialista en llauna.

Molts dissenyadors de jocs encara semblen tenir una fixació pel “descobriment” de territori de l’època colonialista, i en la majoria de casos els colons es representen com a protagonistes, fent-ne una força de progrés i civilització mentre que els nadius són o bé bàrbars enemics o recursos que emprar en l’expansió del jugador. A més a més habitualment es passa per alt el component de violència –o de genocidi- del colonialisme, resultant en una colla de jocs blancs, blancs, un pamflet més colonial que el monyo de la Reina d’Anglaterra.

catan

Colonitzar territoris mitjançant el seu desenvolupament amb edificis i d’altres millores és un tema increïblement comú als jocs, tant físics com electrònics, però sens dubte el joc que millor ens serveix d’exemple aquí és el Colons de Catan. Probablement el joc de taula modern més venut, i la porta d’entrada de molts al hobby, Catan du el colonialisme directament al títol. Tot i així no veiem nadius explotats per enlloc, i Catan és ficció, tot plegat resulta molt innocu, però el regust eurocentrista és allà, i tot i que el Lladre –que “roba” recursos als jugadors en moments concrets- no sigui explícitament un nadiu de la illa, quan pensem que comença marginat a l’únic territori de la illa que no produeix recursos i que els colons el foragiten emprant una força militar de cavallers, fa menys gràcia.

La naturalesa fictícia de la illa de Catan alleuja els temes colonialistes del joc, però a d’altres jocs resulta molt més obvi. És el cas del clàssic Puerto Rico, on els jugadors desenvolupen la illa fent servir els seus recursos i mitjançant “treballadors” representats per... discs de color marró, del color de la pell dels nadius. És força evident que posant discs de qualsevol altre color el tema colonialista seria menys problemàtic, però a més a més quan aquests discs “s’esgoten” n’arriben d’altres en vaixell des d’altres terres. Dos més dos, esclavatge.

puerto rico

Cap un territori nou

Els jocs –sense distingir entre videojocs i jocs de taula, expressament- són una eina de persuasió extremadament potent, i poden comunicar idees de canvi i educar-nos sobre els problemes del món. Com sempre, cal no només reproduir els motius que es representen, sinó examinar-los amb una òptica contemporània i crítica. Podem ser millors, podem ser crítics, podem deixar d’empassar-nos ideologies que ens alienen com si fóssim bestiar. El lleure és una altra vessant de l’individu, i l’individu és polític.

Totes les imatges (C) dels seus respectius autors, extretes de material promocional dels corresponents jocs.


T'agrada la nostra feina?

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

2 comments

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR