'Broad City': bruixería o com tenir un orgasme feminista

La darrera temporada de Broad City s’ha llegit gairebé com un comiat, des de la aparició puntual de personatges per a fer una conclusió a la relació de les protagonistes amb ells fins a episodis amb cert regust nostàlgic i agredolç. Broad City, per primera vegada en 4 temporades, m’ha fet plorar. Pot ser per estar en ple síndrome pre-menstrual o per certes tensions acumulades però en un episodi molt concret d’aquesta temporada, em vaig posar a plorar com una magdalena.

No us espanteu, Broad City segueix sent una comèdia. Tant Abbi com Ilana cada vegada es creuen més els seus propis personatges i la seva maduresa davant i darrere la pantalla fa que la empatia amb els personatges creixi episodi rere episodi. Ja queda lluny la meva impressió inicial en veure el primer episodi de la primera temporada: I’m too old for this shit. Ilana i Abbi fan comèdia de tot, des del consum de drogues fins a la depressió, la pobresa energètica o la frustració sexual. Cada broma és sorprenentment sensible i empàtica i, com a dona que no arriba als mil euros al mes, sents com es riuen amb tu i no de tu, al contrari del que passa amb altres sèries com The Big Bang Theory.

Broad City ho ha petat, i aquesta temporada no només es veu amb cameos estel·lars als que ja ens tenen acostumades com Ru Paul o Steve Buscemi, també en la producció dels mateixos episodis, en especial l’animació espectacular de “Mushrooms”, un relat que mostra l’efecte de les drogues amb un realisme i creativitat que no es veia des de Fear and Loathing in Las Vegas.

broad-city-mushrooms-cartoon-world
Ja hem parlat extensament a Zena de Broad City i el seu postfeminisme utòpic, que es manté a la quarta temporada: es veuen unes noies que caguen, follen, es droguen, acompanyen a dones a clíniques d’avortament entre manifestants, pateixen depressió i, en general, intenten ser éssers humans decents i raonablement feliços, així que em centraré en un episodi que considero clau i, si, és el que em va fer plorar.

La política actual és evidentment present als episodis de Broad City i, de manera prominent, al ja aclamat pel públic “Witches”. A l’episodi es parla del “trauma” d’envellir i veure que, al teu voltant sembla que tothom avança vitalment mentre tu vas quedant enrere, sense una feina estable, sense un sou digne, però amb la cara més cansada i els cabells més blancs. D’altra banda també es parla del trauma polític i de com afecta psicològicament a una de les protagonistes que no ha aconseguit tenir un orgasme des de les infames eleccions d’Estats Units.

Vivint una realitat política diferent, a milers de kilòmetres de distància, el capítol va aconseguir la meva implicació completa. Comencem amb la dicotomia de “fer-se gran”, sense gaudir dels suposats avantatges que esperàvem la generació nascuda als 80 d’arribar a la edat “adulta”. Arribem als 30 sense ingressos decents ni treballs estables, moltes de nosaltres sense habitatge propi o de lloguer i cada vegada amb menys esperances d’una jubilació decent o jubilació a seques, però els nostres cossos si que “envelleixen”, no aguantem igual l’alcohol, ens surten canes i ens fa mal tot per treballar enganxades a l’ordinador i no tenir ni temps ni diners per a fer exercici.

broad-city-witches-abbi-and-ilana-770x433

Broad City no ven la maduresa glamurosa i rica de Sexe a Nova York: elles son pobres, com nosaltres, viuen a pisos de merda, com nosaltres i el millor treball que els poden oferir és de cambrera. D’altra banda des-idealitzen el mite de la joventut eterna i s’abandona la il·lusió tòxica del cos femení eternament jove i normatiu, abastament representat als mitjans de comunicació: s’abraça el concepte de la “bruixa” com a símbol del poder femení superant les normes dels cossos heteropatriarcals.

Es gràcies a aquestes “bruixes” que Ilana, després d’anar a una terapeuta sexual, aconsegueix finalment l’orgasme. En una batalla èpica entre Trump i aquestes “bruixes”: Rosa Parks, Michelle Obama, Mindy Kaling, Marie Curie... Una batalla perfectament extrapolable a una situació més propera. El nostres fantasmes podrien ser perfectament l’Albiol i la cistella de la bugada de la seva dona, M. Rajoy, Rafael Hernando, Pérez Reverte i el bullying i els pits de la Christina Hendricks, Javier Marías i la seva batalla amb Gloria Fuertes i la violència de gènere, Quim Monzó burlant-se de qui critica amb perspectiva feminista l’anunci de la Loteria de Nadal, Ciudadanos i la “asimetria penal” amb la violència de gènere, la Manada i, si, també Trump. A l’altre bàndol, animant, consolant, donant esperança i sumant-se a la llarga llista de bruixes que apareixen a l’episodi, Manuela Carmena, Amanda Palmer, Anna Gabriel, Ada Colau, la Mala Rodríguez, Anita Sarkeesian, Leigh Alexander...

És obvi que la situació política ens pot passar factura psicològicament i sexualment: depressió, estrès o ansietat son símptomes comuns. La realitat pot ser aclaparadora en el pitjor sentit de la paraula, així que és important que ens cuidem, ens estimem, orgasmem força i sovint i, sobretot, ens omplim d’esperança i ens sentim empoderades. És per això que, als crèdits, amb les protagonistes empoderades, felices i ballant quan es mostren bruixes meravelloses, des de Hannah Arendt a America Ferrera, des de Kamala Harris a Margaret Cho, desde Benazir Bhutto a Emma Watson, vaig plorar; perquè si elles poden, nosaltres també; perquè nedem contracorrent des de fa segles; perquè ens poden treure la llibertat però mai ens trauran els orgasmes.

broad-city-witches-forest

Imatges: Promocionals i captures de la sèrie.


T'agrada la nostra feina?

Nora Soler

Nora Soler

Dissenyadora especialitzada en comunicació interactiva. Il·lustra i escriu per a Zena.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR