Bridget Jones: decebedor final feliç

Sempre he estat fan de Bridget Jones. De la idea que una dona que no entra dins dels cànons de bellesa de la nostra societat actual sigui un absolut desastre -i, com ella mateixa es defineix, tingui incontinència verbal-, i que aconsegueixi conquistar dos homes com Hugh Grant i Colin Firth. (*)

No només això, sinó que, a més, els tingui barallant-se per ella a ritme d'It’s raining men. D’altra banda, amb el temps, una aconsegueix veure més enllà del costat còmic de la noia que cuina sopa blava, de la seva poca traça a l’hora de fer discursos i de la patètica forma de barallar-se dels seus pretendents. Encara que les primeres pel·lícules volen trencar amb certs estereotips relacionats amb la dona, com la importància de l’aspecte físic o el comportament adequat per aconseguir un home, la saga no aconsegueix escapar d’uns altres clixés relacionats amb la solteria i la maternitat, els quals estan més presents que mai a l’última estrena, Bridget Jones’ Baby.

Les diferents pel·lícules que formen part de la saga estan basades en les novel·les d'Helen Fielding: El diari de Bridget Jones (1996), Bridget Jones: Sobreviuré (1999) i Bridget Jones: Boja per ell (2013). El més sorprenent d’aquesta última estrena són els canvis de la pel·lícula pel que fa al llibre, començant pel títol Bridget Jones’ Baby. Un moment!... No havíem quedat que era Bridget Jones: Boja per ell? Aquest va ser el primer de molts canvis que van cridar la meva atenció, al que li van seguir les diferències en l’argument. A la novel·la, la protagonista té 51 anys, dos fills i, el més sorprenent de tot, Mark Darcy, el seu marit, ha mort. BRIDGET JONES ÉS VÍDUA.

Després de centenars de pàgines veient com la Bridget intenta fugir del que ella creia un estat permanent de solteria, que a la seva mort la portaria a ser devorada per pastors alemanys, la seva creadora decideix assassinar el seu marit. Amb aquesta mort, Fielding sembla riure's del que la nostra societat ha convertit en una de les majors preocupacions per a les dones de “certa edat”, seguir soltera als quaranta. Sembla proclamar que no fa falta l’home prefecte -és més, aquest no existeix perquè l’ha matat- i també sembla ressaltar que no hi ha res dolent amb ser solter. Per a la meva decepció, no va ser així. En mig del caos que és ara la vida de la Bridget -nens, viduïtat, xarxes socials i treball-, trobem la mateixa Bridget de sempre instigada pels seus amics, encara solters, a fugir del que sembla ser el seu destí, la solteria. I, una vegada més, ho aconsegueix. Roxby McDuff, alt, de nas recte, braços musculosos i 29 anys!! cau rendit als seus peus. Per un moment creiem que aquest és el definitiu, però la relació no acaba funcionant i fins i tot arribem a trobar una Bridget que sembla acceptar i estar en pau amb la seva més que retrobada solteria. No obstant això, Fielding decideix no allunyar-se tant dels estereotips i finalment li aconsegueix a la seva protagonista un home de la seva edat, divorciat i amb dos fills, la qual cosa fa que em pregunti: llavors, per què matar Darcy?

Malgrat aquest decebedor desenllaç, em segueixo quedant amb l’argument del llibre. Hollywood no va opinar igual. Potser van pensar que una Bridget de 51 anys, vídua amb els seus habituals problemes de sobrepès i dos fills no seria prou atractiva per al públic; i que ens ofereixen? A una Bridget de 43 anys, prima i per descomptat encara soltera. Mai va arribar a casar-se amb en Darcy. El “problema” de la solteria segueix present i, a més, cal afegir-hi, com el mateix títol de la pel·lícula indica, un baby. Bé perquè van creure que seria més del mateix o perquè no era creïble que una dona de la seva edat fos soltera i anés seduint nois de 29 anys, van decidir deixar la solteria a un segon pla i ara la protagonista s’enfronta a la maternitat. La Bridget es convertirà en mare, perquè a la seva edat i sent dona és el que toca. I això és el que sembla voler dir-nos la pel·lícula, perquè els seus amics (recordo, encara solters a la novel·la) s’han casat i són pares. La qual cosa em porta a preguntar-me: això és el que s’espera de nosaltres? Aquestes haurien de ser les nostres grans preocupacions, la solteria i la maternitat? Tna li fa l’èxit professional i que siguis l’encarregada d’un telenotícies. Bridget, tens 43 anys, ja és hora de casar-se i tenir fills.

En aquesta última pel·lícula tot el costat còmic es troba en el fet que la protagonista desconeix qui és el pare del seu fill, quin escàndol! Les apostes estan al 50% entre Jack, un atractiu matemàtic, i Mark Darcy, el seu ex -sí, a la pel·lícula continua viu. Finalment, la Bridget dóna llum i es casa amb en Mark, que tot i que no queda clarament especificat, sembla ser el pare biològic del bebè. I aquest és el final feliç de la Bridget, que malgrat no tenir feina -deixa la feina- s’ha casat i té fills. Que més pot demanar una dona de la seva edat?

Imatge de portada: fotograma de la pel·lícula 'Bridget Jones' baby' que mostra els tres protagonistes. Font: Universal Pictures.

* Nota: un/a lector/a ens ha apuntat que la cronologia de la tercera pel·lícula estaria entre la del segon llibre i la del tercer. Malgrat tot, hem decidit mantenir la crítica publicada en aquest article perquè, en primer lloc, això no invalida el comentari de les representacions de gènere que es mostren al film. En segon lloc, perquè opinem que aquest fet pot obrir diversos debats: sobre l'allargament innecessari de sagues cinematogràfiques, com ja va passar amb Harry Potter, El Hobbit o Crepuscle, així com sobre les diferències en la representació de gènere segons el producte cultural i la seva audiència potencial.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR