Rarament veiem les dones de la sèrie parlar entre elles. Imatge del capítol 1 de Merlí, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Bechdel vs Merlí: amants, harpies i material d’oficina

Aquesta publicació ha estat escrita conjuntament amb Eric Arnau, filòsof 

Fa unes setmanes vam publicar un article en aquesta revista en el qual fèiem una crítica de Merlí, l’exitosa sèrie de TV3, des d’una perspectiva de gènere. L’article ha despertat respostes enfrontades: algunes persones el veuen, independentment de la seva valoració de la sèrie, com una anàlisi adequada sobre els aspectes en els quals es centra, mentre que d’altres hi veuen un biaix feminista i un excés de zel crític. En cert sentit, aquesta diversitat d’opinions reflecteix un debat més general sobre com de pertinent és analitzar productes culturals en clau específicament feminista. Tot i que la crítica feminista té un pes importantíssim en els estudis culturals, literaris i dels mitjans des de fa dècades, és habitual que es posi en dubte la pertinença d’aquest enfocament, que per a alguns porta a ignorar aspectes importants de les obres i a perdre certa visió de conjunt.

Més enllà de la discussió acadèmica, aquest debat ha traspassat a les discussions informals dins les comunitats d’espectadors. Un dels exemples més clars d’això és la expansió de l’ús de l’anomenat test de Bechdel, una prova ràpida per comprovar si una obra compta amb una mínima presència femenina que no sigui tan sols un recurs al servei d'avançar una història i desenvolupar uns personatges masculins. El test va ser popularitzat per la dibuixant i activista Alison Bechdel, que en una tira de 1985 del seu còmic Dykes to Wach Out For el presentava en forma de consell per seleccionar quines pel·lícules val la pena veure. Les normes, que Bechdel atribueix a la seva amiga Liz Wallace i s’inspiren en A Room of One’s Own, l’obra seminal de la critica feminista escrita per Viriginia Woolf, són les següents:

Per passar el test de Bechdel, l’obra ha d’incloure

  1. com a mínim dos personatges femenins, que
  2. parlin entre ells sobre alguna cosa
  3. que no sigui un home.

L’impacte de la vinyeta i del test deriva del fet que, tot i tractar-se d’unes condicions extremadament poc exigents, moltíssimes pel·lícules (i obres de ficció en general) no passen la prova.

'The Rule', vinyeta d'Alison Bechdel a 'Dykes to Watch Out For' en què un personatge exposa les regles que donarien lloc al test de Bechdel.

Probablement a causa del seu format breu, entenedor i impactant, el test ha tingut molt èxit, i és habitual que aparegui en discussions a Internet sobre productes de ficció, especialment en àmbits feministes. Òbviament, no es tracta d’un test científic, i hi ha molt de marge en la manera d’aplicar-lo i intepretar-lo; tanmateix, al llarg del temps s’han estabilitzat algunes normes d’aplicació que avui podríem considerar “canòniques”. Per exemple, se sol considerar que per tal  de complir-se la primera norma (inclusió de dos personatges femenins) cal també que els dos personatges tinguin nom propi o algun element que els identifiqui, és a dir, que no siguin personatges anònims i absolutament tangencials envers la trama. També es sol requerir que la segona condició es compleixi en absència d’homes, és a dir, que el diàleg entre dones no sigui en el marc d’una conversa més àmplia en la qual intervinguin personatges masculins. A banda d’això, han aparegut diverses variants del test, algunes d’elles ampliant-lo (per exemple, duent a terme una anàlisi detallada de la quantitat i qualitat de les converses entre personatges femenins) i d’altres aplicant-lo a altres qüestions (com el test de Russo, que inquireix sobre el paper dels personatges no heterosexuals, o la variant racial del test de Bechdel, indicatiu de la presència de personatges no blancs). Fins i tot n’hi ha que busquen un nivell de simplificació més extrem, com el “test de la làmpara sexy” de Kelly Sue DeConnick, que es pregunta de cada personatge femení si podria ser substituït per una làmpara amb formes sensuals sense que el guió es veiés afectat en profunditat.

Més enllà de la seva funció com a indicador molt bàsic sobre el tractament del gènere en una obra, l’aplicabilitat del test i la informació que aporta són molt discutides. Els crítics del test han fet notar que, aplicat en la seva versió més bàsica, aquest no diu res del contingut real de les interaccions, ni de la manera en què les dones són representades a l'obra en qüestió. Naturalment, que una obra passi el test no garanteix en absolut que tingui una presència femenina destacada o que tingui una representació no discriminatòria de les dones. No s'ha d'entendre com un certificat de bona representació de gènere. Precisament perquè les condicions són molt mínimes, el test és informatiu quan surt negatiu. Ara bé, això tampoc vol dir que qualsevol obra de ficció hagi de superar el test.

Hi ha casos en què la història que s'explica o la seva ambientació fan que no tingui sentit esperar una presència femenina no testimonial. Que El nom de la rosa, ambientada en un monestir benedictí del s. XIV, no superi el test no ens indica que sigui una pel·lícula amb un biaix de gènere. També hi ha obres que tot i no passar el test per raons circumstancials, com ara que només tinguin un parell de personatges, un dels quals femení, són clarament defensables des del punt de vista de gènere, com és el cas de Gravity, ambientada a l'espai, on el personatge central és una dona. En aquest cas, seria possible—i, de fet, el més habitual—construir la història al voltant de personatges masculins, i és destacable que no sigui així, encara que això el test no ho reflecteixi. El problema més greu, però, és que moltíssimes obres passen el test de manera purament cosmètica. Precisament perquè el test s’ha convertit en un estàndard, sembla raonable suposar que alguns creatius i productors el tenen en compte a l’hora de produir les seves ficcions. Això ha fet que moltes obres incloguin interaccions entre dones que són totalment intrascendents per al guió però fan que l’obra passi el test, o d’altres solucions dubtoses (com personatges que s’assemblen sospitosament a un personatge masculí amb el gènere canviat a última hora per complir).

Rarament veiem les dones de la sèrie parlar entre elles. Imatge del capítol 1 de Merlí, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Rarament veiem les dones de la sèrie parlar entre elles. Imatge del capítol 1 de Merlí, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

El test de Bechdel aplicat a 'Merlí'

Tot i les seves limitacions, creiem que el test és útil si més no per estimular la discussió i la reflexió, i que una anàlisi una mica més complexa però basada en les mateixes idees pot resultar reveladora sobre la representació de gènere en una sèrie. Tenint en compte l’interès que va despertar el nostre anàlisi sobre alguns aspectes de Merlí, i en especial els dubtes que es van generar sobre si el nostre punt de vista era massa decantat cap al feminisme o excessiu en alguns aspectes, hem decidit aplicar una versió estesa del test als capítols emesos fins al dia d’avui a la sèrie, per tal de veure amb una mica més de detall i combinant aspectes quantitatius i qualitatius quina és la presència de les dones a la sèrie.

El nostre "test de Bechdel ampliat" ha consistit a fer un recompte de tots els diàlegs entre dones al llarg de la sèrie, classificant-los en diferents categories segons quines condicions del test de Bechdel passen i comptant el temps totals que resulta de cada categoria. Com que en alguns casos els matisos són rellevants (i fins i tot es fa difícil apreciar fins a quin punt es compleixen certes condicions), també comentem alguns detalls del contingut del les interaccions. Els capítols duren uns 47 minuts de mitjana:

  1. En el primer capítol de la sèrie hi ha 21 segons de diàlegs entre dones que no parlen d'homes i que, per tant, compleixen el test. 5 d’ells corresponen, però, a una conversa sobre fotocòpies irellevant per a la trama. La resta corresponen a la primera trobada entre la Tània i la Calduch, en la qual l’última exhibeix el seu peculiar caràcter.
  2. Durant el segon capítol veiem tres converses: dues d’elles són sobre homes (específicament, la Tània i la Berta parlant sobre com aquesta última ha enganyat el Pol). L’únic fragment de conversa que passa el test són 17 segons durant els quals la Berta demana a la Tània que l’ajudi a fer un treball.
  3. Al tercer capítol no hi ha cap conversa que passi el test. L’únic diàleg entre dones és una trucada telefònica de la Calduch a una dona anònima, a la qual qualifica d'harpia tan bon punt penja el telèfon (18 segons).
  4. Al quart capítol, a banda d’una interacció tangencial entre la Tània i la Berta enmig d’una conversa amb homes (5 segons), tornem a veure el caràcter de diva de la Calduch expressat en una conversa amb una ajudant anònima al teatre (30 segons). Cap conversa passa el test.
  5. El cinquè capítol és el que presenta més varietat. A banda d’una conversa de la Gina amb una treballadora anònima del museu (7 segons), hi ha dues converses entre la Mònica, la Berta i la Tània sobre el fet que a aquesta última li agrada el Marc (50 i 31 segons), una altra conversa sobre el mateix tema entre la Mònica i la Tània (44 segons), una disculpa de la Berta a la Tània per haver-se embolicat amb en Marc (25 segons) i una conversa entre la Mònica i la Tània sobre aquest mateix tema (37 segons). L’única conversa que, aplicant un criteri generós, podria passar el test en la seva versió estàndard és un diàleg de 23 segons en el qual la Mònica ofereix a la Tània de tallar-li el cabell… per impressionar el Marc. En total 217 segons de converses entre dones, cap dels quals passa el test. És interessant destacar que una part de l’última conversa entre la Mònica i la Tània tracta sobre l’amistat entre dones, i no directament sobre un home; ara bé, l’escena següent dóna a entendre que la Tània ha interpretat la descripció de “millor amiga” aplicant-la a en Bruno.
  6. Al sisè capítol hi ha dues converses entre dones que parlen d’homes però són rellevants per al desenvolupament dels personatges femenins: una conversa entre la Tània, la Mònica i la Berta sobre en Marc (15 segons), i una escena en la qual la Tània dóna suport a la Berta davant la suposada situació de maltractament d’aquesta per part del seu pare (16 segons). Aquest cop, però, hi ha també un diàleg que passa el test, i que a més a més s’extén durant 1 minut i 4 segons: es tracta d’una conversa entre la Berta i la seva mare, en la qual aquesta última es presenta clarament com una mare amb problemes greus per educar la seva filla. És interessant notar que totes les converses femenines rellevants per a la trama d’aquest capítol  presenten com a mínim una de les dones implicades sota una llum negativa (com passava també en el capítol anterior).
  7. En el setè capítol hi ha una sola conversa entre dones, de 13 segons, on la Tània i la Mònica parlen del suposat problema d’aquesta amb el seu pare.
  8. En el vuitè capítol, que tracta el tema del porno de vejança (els estudiants es passen un vídeo de contigut sexual gravat per l’ex de la Mònica, i els professors, Merlí inclòs, aborden el tema), seria d’esperar que la participació femenina fos més notable i això es detectés en el test. No és el cas. Hi ha una conversa de 20 segons, quan la Tània informa la Mònica de l’existència del vídeo i el fet que tothom l’ha vist, que es pot comptar com passant el test, tot i que en cert sentit es refereix específicament a la conducta dels nois de la classe (es dóna a entendre que són ells, i no altres noies, els que han vist i passat el vídeo). L’altra conversa, també entre la Mònica i la Tània, parla de la conducta de l’ex de la Tània (45 segons).
  9. En el novè capítol, a banda d’una frase en segon pla en la qual la Tània qualifica a la Mònica de “pija”, hi ha dues converses sobre homes: una conversa entre la Gina i la Laia sobre en Merlí d’un minut, i una conversa de 12 segons entre la Tània i la Mònica sobre en Gerard.
  10. En el desè capítol només veiem intervencions femenines en una conversa entre professors que inclou homes (20 segons), i un fragment d’11 segons en el qual la Berta ensenya un justificant falsificat a la Tània.
  11. En l'onzè capítol hi ha dues converses entre la Berta i la seva mare. En la primera, de 18 segons, aquesta última esbronca la seva filla. La segona és una conversa d’un minut de durada que passa el test, i a més a més presenta tant la mare com la filla sota una llum més positiva; és, probablement, la interacció més positiva entre dones que veiem a la sèrie. Tanmateix, té un però gran: el canvi de conducta de la mare es deriva directament d’una conversa anterior d’aquesta amb en Merlí, al qual ella es refereix directament diverses vegades, de tal manera que queda clar que el caràcter positiu de la conversa és resultat de l’acció d’un personatge masculí. Podríem classificar aquest com un d’aquells casos en els que passar una versió del test de Bechdel no implica que els continguts resisteixin un mínim de crítica des d’una perspectiva de gènere.
  12. En el dotzè capítol no hi ha cap diàleg entre dones.

Tots aquests resultats queden recollits de manera sintètica en aquesta taula:

Resultats quantitatius del test de Bechdel aplicat als dotze primers capítols de Merlí

Resultats quantitatius del test de Bechdel aplicat als dotze primers capítols de 'Merlí'

Els resultats més destacables són els següents:

  • Si ens quedem amb la resposta binària del test, 5 dels 12 primers capítols de la sèrie no passen el test en la seva versió estàndard.
  • El temps total de conversa que compleix totes tres condicions del test de Bechdel—o el que és el mateix, el temps total en què veiem dues dones parlant entre elles d'alguna cosa que no sigui un home—és de només quatre minuts i mig en les més de 9 hores que duren els 12 capítols.
  • Si no tenim en compte la condició tres, que exclou aquells diàlegs en què les dones parlen d'un home, i considerem qualsevol diàleg entre dos personatges femenins, tampoc es pot dir que el resultat canviï gaire. Hi ha tres capítols en què no hi ha cap mena de diàleg entre dos personatges femenins identificats. I el temps total de conversa entre dones és d'11 minuts de les més de 9 hores emeses de sèrie.
  • Si, al contrari, optem per tenir en compte només aquelles interaccions que tenen més de 30 segons, en la línia del que proposa Anita Sarkesian, per evitar haver de filar prim sobre la significació d'intercanvis de dues frases, i entenent que ens interessa veure si les dones tenen converses significatives i d'una certa entitat, aleshores ja només hi ha dos dels 12 capítols que compleixin aquest requisit. I el temps total de conversa que passa el test es queda en dos minuts.

Per molt criticable que sigui el test de Bechdel, tant en la seva versió original com en l’extensió que n’hem fet, i per molts matisos que es puguin tenir en compte a l’hora d’intepretar-ne les condicions, el recompte de les interaccions dialogades entre dones a la sèrie fa evident que és enormement decompensada. La relació entre el nombre de personatges femenins—que ja d'entrada són menys que els masculins—i la seva manifestació en diàlegs entre elles és si més no sorprenent, com ho és el fet que pràcticament en tots els casos en què una dona té diàleg es tracti de questions relacionades amb aspectes superficials de la feina, de temes amorosos, o de situacions en les quals una de les dones exhibeix una conducta moralment reprobable. En qualsevol cas, i tot i que aquest és només un dels molts aspectes que es poden analitzar en clau de gènere, creiem que és suficient per dissipar el dubte sobre si la impressió que la sèrie té una pèssima representació de gènere és una il·lusió provocada per un excés de zel feminista.

Alhora, la sèrie és un bon exemple de com una anàlisi basada en una idea molt propera a la del test de Bechdel original pot visibilitzar aspectes que potser a primer cop d’ull no resulten evidents ni tan sols per a el públic interessat en temes de gènere. Quan s'aplica a una obra en concret, el test no s'ha d'entendre com un veredicte final, sinó com un possible punt de partida, una senyal que porti a preguntar-se per la representació de gènere en l'obra i fer la mena d'anàlisi que vam fer en l'article anterior sobre Merlí

Ara bé, tot i que aquí haguem aplicat el test a una única sèrie, com a complement a l'article anterior, convé destacar que l'autèntica raó de ser del test, la seva principal virtut, la trobem en la seva aplicació no a una obra en concret sinó com a indicador de la presència femenina en el conjunt d'un àmbit cultural. La dada que ens dóna el test sobre una ficció en particular, sobretot si ens quedem només en el seu resultat binari, sovint serà discutible, i la seva significació serà relativa. Però les dades sobre la proporció d'obres que no passen el test en un determinat domini solen ser inapelables i indicatives de la naturalesa estructural de la representació discriminatòria de les dones. Al lloc web Bechdel Test Movie List, de més de 6.200 pel·lícules analitzades, només el 57% satisfan les tres condicions del test. Això vol dir bàsicament que en gairebé la meitat de pel·lícules les dones, si és que n'hi ha, parlen o bé amb homes o bé d'homes. D'entre les vuit nominades a millor pel·lícula als Oscars 2015, només dues passen el test.  

És un fet que el mercat de ficció en general peca de masclisme, i tot i que el test de Bechdel i les seves variants són només una eina entre moltes per mostrar-ho, i una de molt limitada, els resultats són massa clars com per ser totalment ignorats. En aquest context clarament esbiaixat per un masclisme implícit, és normal que a algunes persones els resulti difícil, en un context quotidià, reconèixer els problemes d’alguns productes de ficció. I al cap i a la fi, no es tracta d’un problema que es limiti a la ficció: la ficció és només un dels molts aspectes en què les dones i les seves experiències estan subrepresentades a la societat. 

Òbviament, Merlí no és el problema principal: hi ha moltes altres sèries, moltes altres ficcions de tot tipus i molts àmbits fora de la ficció on podem veure símptomes dels mateixos problemes de fons. Per aquesta mateixa raó, és possible que sigui un plantejament poc raonable, o en tot cas discutible, el de descartar absolutament qualsevol producte que expressi un biaix masclista. Ara bé, entre no condemnar de manera absoluta i defensar contra tota evidència hi ha un tram, i Merlí cau clarament de la banda dels (molts) productes que tenen un problema greu amb el tractament del gènere.

Per eliminar l’efecte esbiaixador del context només cal plantejar la situació inversa: quina rebuda tindria un producte que presentés uns resultats similars en cas de ser analitzat amb un test simètric, però centrat en els diàlegs masculins? És a dir, si en lloc de Merlí tinguéssim una sèrie idèntica però en què els personatges masculins fossin dones i els personatges femenins fossin homes. Per intuir fortament la resposta no cal ni tan sols anar-nos-en al món dels gèneres tradicionalment considerats “femenins”, com la novel·la “rosa” i la comèdia romàntica, que solen rebre un tractament d’inferioritat evident. Aquest mateix 2015 s'han vist situacions tragicòmiques com el sabotatge de l’última entrega de la saga postapocalíptica Mad Max per part de grups associats a “la defensa dels drets dels homes” pel sol motiu que la pel·lícula no donava prou protagonisme al seu protagonista, tenia massa dones amb papers rellevants i presentava un personatge, el d’Imperator Furiosa, com a igual o més capaç que el mascle que dóna nom a la pel·lícula.

Andreu

Andreu

Sociòleg, filòleg i investigador al Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

3 comments

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR