'Avengers Infinity War': els Venjadors contra un troll de Twitter

AVÍS: Aquest article conté spoilers (tot i que he intentat que no siguin gaires) per a Avengers: Infinity War.

Avengers: Infinity War (AIW, per escurçar), és un producte del seu temps. És una pel·lícula diversa, però que no pretén molestar a ningú, un beuratge que pretén tenir un regust agredolç al final però que resulta ensucrat. Una pel·lícula on es cerca el dramatisme, però on qui s’hi ha d’esforçar més és l’espectador per a creure-s’ho. Una desfilada d’escenes espectaculars de dues hores i mitja en la que els herois i heroïnes més emblemàtics de la Terra s’enfronten al malvat definitiu, que ha anat traient el cap per les escenes post-crèdits de la Marvel durant una dècada, i que acaba sent una al·legoria, no sabem si involuntària, dels pitjors vicis del poder -del poder masculí, ostentat i pretès- de l’actualitat. Els Venjadors contra un troll mansplainer de Twitter amb accés a la omnipotència: la diversitat de focus group contra la utopia autoritària d’un adolescent intensito.

També és, sense cap tipus de dubte, una pel·lícula que us farà passar dues hores i mitja trepidants, hiperbòliques i èpiques al voraviu de la butaca.

1

La fàbrica d’idees

AIW és, abans que res, el producte definitiu de l’univers cinemàtic Marvel: ens porten preparant deu anys per a aquest ESDEVENIMENT, en majúscules, si us pensàveu que Civil War era el crossover definitiu, AIW us vol fer esclatar el cap amb una desfilada ininterrompuda de personatges i localitzacions. Estem davant la que sigui probablement la major convergència de franquícies cinematogràfiques en una sola pel·lícula que s’hagi vist mai, i cal reconèixer-li abans que res aconseguir filar juntes narratives tant diferents entre elles. O potser és que no són tant diferents.

En qualsevol cas, aquesta pel·lícula és una demostració de que el pla de Disney per a la casa de les idees ha estat un èxit, i de retruc ha canviat el model de negoci del cinema d’entreteniment. Molts són els que s’han intentat atrevir amb la creació d’un univers cinemàtic, però tots llevat els de Disney -Marvel i Star Wars- s’han esfondrat o són ben guerxos -les pel·lícules de personatges DC o el malaurat Dark Universe em venen al cap-. No obstant, aquesta virtut es converteix en defecte quan queda claríssim que la pel·lícula no té cap intenció de captar nous adeptes a l’univers Marvel i va clarament dirigida al públic que s’ha fet seus aquests personatges durant els darrers deu anys: AIW no perd un sol fotograma presentant als seus herois, i resultarà un aiguabarreig per a qualsevol que no sàpiga qui són Steven Strange o Tony Stark. Això és, abans que res, una funció per a feligresos.

2

Diversitat de focus group

Una de les grans senyes d’identitat de la Marvel darrerament ha estat abraçar la diversitat en la representació (Black Panther és un clar exemple), i a AIW hi veiem tastets de tot plegat, però dissortadament sona buit. El públic demana més diversitat a crits -en el cas d’una escena concreta amb el Capità Amèrica i el Winter Soldier, el públic literalment demana a crits coses, bé, diverses-, però la Disney dóna el just per a que no se la pugui criticar i no es mulla.

Al final de Black Panter es suposava que Wakanda s’obriria al món i poc menys que el revolucionaria, però sembla que a part d’obrir delegacions comercials a l’estil Generalitat no han fet res; Peter Parker és de família humil però no pateix cap conseqüència per la seva pobresa, tenim dos personatges amb diversitat funcional -al Winter Soldier li manca un braç i Warmachine té les cames paralitzades- però unes súper-pròtesis cibernètiques ho solucionen tot, tenim un munt de personatges femenins però són gerros per a flors, tenim al Capità Amèrica i a en Bucky fent-se ullets i somrient però això és tant platònic com lo d’en Frodo i en Sam -i per suposat, cal veure més amistats properes entre homes en pantalla i treure l’estigma de la vulnerabilitat emocional i la proximitat entre homes heterosexuals però, a qui volem enganyar, el Capità i en Bucky es coneixen en el sentit bíblic de la paraula-.

Tot plegat acaba resultant fàcil i un xic cínic, però suposo que per a una empresa monolítica dirigida per capitalistes que s’alimenten de bebès liofilitzats com la Disney és una senyal de progrés.

3

@Thanos

Una pel·lícula d’acció és tant interessant i potent com ho sigui el seu antagonista, i AIW té en Thanos un dels seus majors atractius. Aquest extraterrestre, que actualitza el disseny de Jack Kirby original (l’armadura groga i el pijama lila que podem veure a la primera escena de la pel·lícula) encarna perfectament els vicis del poder: del poder polític, del poder masculí, del poder autocràtic, del poder omnipotent. Malgrat estar motivat per un desig de destruir la meitat de la vida de la galàxia com a solució per a tots els seus problemes, com si fos un troll de Twitter al que se li va indigestar Malthus, aquesta encarnació de Thanos resulta posseïda d’una gravetat i una presència que el doten, sorprenentment per a un dolent de la Marvel, d’un caràcter d’amenaça real i tangible.

Així, aquest tirà galàctic, que justifica les seves accions amb una lògica de destí manifest i defuig els tòpics del monòleg enfurismat de malvat d’opereta, acaba sent un reflex dels excessos dels líders autòcrates que defensen que la seva és l'única solució a tots els problemes que afligeixen, en aquest cas, l’univers. Ben bé només li falta el pentinat impossible i ser taronja en comptes de lila.

Tanmateix, una segona capa que fa de Thanos un antagonista interessant i que ressona amb la nostra realitat és el seu paternalisme extrem. En Thanos es vesteix de defensor de tots els éssers de l’univers i assumeix la “responsabilitat” d’exterminar-ne la meitat en benefici de la resta com una càrrega heroica: en ell hi ha tant l’adolescent incomprès que solucionaria amb violència els problemes de la societat com el polític pretesament fatalista per a qui els fins justifiquen els mitjans, però en aquest cas el que fa esfereïdor a Thanos és que compta amb el poder per a dur la seva visió a terme... Això i que ningú s’esperava que aquest terror de fons que ha anat desfilant als marges de la narrativa prengui finalment protagonisme.

En Thanos és un símptoma dels temps que corren, i no m’estranyaria gens veure a algun individu d’aquí a uns mesos amb una samarreta que posi “Thanos tenia raó” en una mostra de criptofeixisme de meme.

4

Bufetades i sentiments

Tot i que AIW sigui, eminentment, una desfilada de mastegots superpoderosos de dues hores i mitja, té argument (sorprenent, eh?). La premissa principal de la pel·lícula és que en Thanos, com explicava més amunt, es vol apoderar de les sis Gemmes de l’Infinit per tal de dur a terme el seu malvat pla de malvat malvadíssim. Les gemmes es troben distribuïdes per tot l’univers Marvel, fet que resulta una excusa perfecta per tal d’anar saltant de decorat en decorat i que en una mateixa pel·lícula resultin coherents una república afrofuturista oculta i una forja colossal construïda en mig del buit sideral al voltant d’una estrella morta. Ja us havia dit que aquesta pel·lícula és espectacular.

Tot i així, aquesta cerca de les gemmes de l’infinit és un McGuffin com una casa. El nucli temàtic real de la pel·lícula és, de nou, les interaccions entre personatges i en particular les relacions sentimentals construïdes en torn de Gamora, l’assassina galàctica interpretada per Zoe Saldana maquillada com si hagués de tenir una escena amb el Capità Kirk. La pel·lícula construeix en torn a ella dues relacions sentimentals que, tot i ser ambdues tòxiques a la seva manera, ens impliquen amb un personatge que d’altra banda té l’interès d’una patata bullida: la seva relació amb en Thanos, el seu padrastre, i en Peter Quill, etern adolescent. Podríem parlar també de la relació entre Gamora i la seva germana, Nebula (una Karen Gillan irreconeixible), però aquesta queda en un pla molt secundari en comparació amb el protagonisme que se li va donar a Guardians of the Galaxy Vol. 2.

Com dèiem, la primera relació de la Gamora que s’examina a AIW és la seva relació amb el seu pare. Estem davant del més proper que veurem en una pel·lícula Disney a una exploració sincera de les dinàmiques d’abús d’un pare violent, i cal destacar que tot i que probablement aquesta relació es presenti com una manera d’humanitzar en Thanos, resulta una reflexió interessant sobre un amor genuí però tòxic d’un pare genocida vers a una nena a la que converteix en filla seva arrabassant-la de la seva família i pervertint-la vers els seus propis valors, una relació que malgrat ser d’amor paternal, és abusiva, possessiva i tòxica, però no menys vertadera.

Tanmateix, l’altre personatge que orbita en torn a Gamora és en Peter Quill, Star-lord, ell mateix una caricatura de la masculinitat dels herois d’acció dels vuitanta que són el seu model assumit de masculinitat. Si a les anteriors pel·lícules la relació de la parella es presentava com a immadura, a AIW veiem com aquesta relació avança i en Peter és capaç d’avantposar els desitjos de la seva companya als seus propis... tot i que aquests desitjos siguin demanar-li que la mati si el seu padrastre la captura. En qualsevol cas resulta interessant veure com dos dels personatges més humans -més trencats, més defectuosos- de la casa Marvel aprofundeixen la seva relació. Ambdues relacions aporten un nucli emocional sorprenent a la pel·lícula, però realment són una nota al peu de pàgina en una pel·lícula -molt- més interessada en la acció.

Marvel Studios' AVENGERS: INFINITY WAR..L to R: Thor (Chris Hemsworth), Star-Lord/Peter Quill (Chris Pratt) and Gamora (Zoe Saldana), b/g Drax (Dave Bautista)..Photo: Film Frame..©Marvel Studios 2018

La masculinitat impossible

Peter Quill és, sorprenentment, un dels altres personatges més interessants de la pel·lícula, en el sentit que acaba sent una metàfora sobre com d’impossible és assolir l’ideal de masculinitat en un univers on hi existeixen Thor i el Capità Amèrica. Quill segueix sent una pila d'inseguretats embutida en una jaqueta de cuir vermell, i la seva immaduresa i inseguretat perennes resulten brillants a AIW.

Una de les millors escenes de la pel·lícula pel que fa a la vessant còmica a la que ens té acostumats la Marvel és un intercanvi entre Thor i Star-Lord. A la nau espaial dels Guardians de la Galàxia, que acaben de recollir a en Thor del buit sideral com si fos un autoestopista, en Drax, la Gamora i bé, tothom menys en Peter, acaben rendits als encants del déu nòrdic interpretat per en Chris Hemsworth –“és com si un pirata i un àngel haguessin tingut un fill”, declara en Drax, un Dave Bautista que, com sempre, és excel·lent al seu paper-.

El que segueix és un diàleg en el que en Peter Quill imposta la veu per a tenir un to similar al d’en Thor, és acusat d’intentar imitar-lo per part de la resta de tripulació, i en general es fa un comentari sobre la natura performativa de la masculinitat i com en Peter Quill és com un gall dindi que està en permanent ritual de festeig. Si es pot considerar que la masculinitat d’en Chris Pratt com a Peter Quill és la “real”  -fent el grandíssim salt lògic de que la masculinitat “real” pugui ser encarnada per un actor la feina del qual és literalment ser guapo i estar fort-, aquesta contraposició a la masculinitat ideal, divina, del Thor d’en Chris Hemsworth resulta hilarant i a la vegada un comentari interessant sobre ideals de bellesa inassolibles.

El personatge de Star-lord també està al centre d’un altre comentari sobre la immaduresa emocional masculina en la seva relació amb Gamora, però és realment agafar-ho una mica amb pinces quan no sabem si aquesta relació madurarà o caurà als pitjors tòpics de l’amor romàntic. L’altre personatge amb una masculinitat discutible a AIW és el Bruce Banner d’en Mark Ruffalo, però fer servir com a recurs còmic la seva relació amb Hulk i la negativa d’aquest d’aparèixer, més que un discurs sobre la gestió de la ràbia, sembla un seguit d’acudits poc velats sobre la disfunció erèctil dignes de Bertín Osborne.

6

Les noies amb les noies

L’altre punt que no resulta massa favorable a AIW és que tot i comptar amb una gran quantitat de personatges femenins els malbarati com ho fa. Les protagonistes de la pel·lícula, llevat Gamora, no tenen pràcticament presència en una funció on la majoria de personatges ja queden molt diluïts simplement per la gran quantitat que passen per la pantalla. Per si fos poc, AIW passa el test de Bechdel pels pèls amb una interacció entre la Vídua Negra i Shuri, la germana genial de Black Panther.

Tampoc ajuda gaire a la representació femenina que les dones de la pel·lícula gairebé sempre siguin emparellades a les escenes d’acció amb la sequaç femenina d’en Thanos mentre que la confrontació amb en Thanos pròpiament dit recau principalment en Iron Man i Thor -cosa que d’altra banda s’entén pels seus nivells relatius de poder, però va, vinga, la Bruixa Escarlata pot fregir el cul d’en Thanos quan li vingui de gust-.

7

El principi del final

AIW és una pel·lícula que, abans de res, tot i que no es vengui com a tal, és clarament la meitat d’una doble entrega. El salt de fe que se li demana al públic per a que cregui que les conseqüències de la pel·lícula són reals i que no es demostri un cop més com de flexible és la mort a l’univers Marvel -mitjançant les Gemmes de l’Infinit o les Boles de Drac, o el que toqui aquell dia- és tan monumental com les ambicions de la pel·lícula. Una pel·lícula, al cap i a la fi, molt entretinguda i correcta, sobretot pel que es pot esperar d’un lliurament més de la casa Marvel -i que s’ha estrenat sense massa fanfàrria promocional i en una època de l’any una mica estranya-, però que no servirà per a captar nou públic. Veurem quant aguanta el xiringuito, però de moment jo espero en candeletes una altra oportunitat per a veure dues hores i mitja de vinyetes en pantalla gran.

Totes les imatges són propietat de Marvel.


T'agrada la nostra feina?

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR