'Arrival': qui parla?

Arrival - L'Arribada (dir. Denis Villeneuve, Incendis, Presoners) és una història sobre la trobada amb allò desconegut, el temps i el llenguatge. A més, té extraterrestres. Encara que tècnicament és una pel·lícula d'alt pressupost, no és un blockbuster de ciència-ficció convencional. La trama és relativament senzilla i pausada, i es permet entretenir-se en els sons i les textures de l'ambientació i la fotografia; el vertigen del tercer acte el creen l'actuació de l'Amy Adams (The Fighter, La Gran Estafa Americana) i les emocions de l'espectador.

L'Arribada és optimista sense el bon rotllo de The Martian (dir. Ridley Scott) i juga amb els alienígenes i la noció del temps sense la conya d'Escorxador Cinc (Kurt Vonnegut), però és abans de tot un drama. Basada en el conte Story of Your Life de Ted Chiang, que va guanyar un premi Nebula l'any 2000, la pel·lícula difereix del text original en augmentar el melodrama - al cap i a la fi, això és Hollywood - i emfatitzar menys els aspectes lingüístics i l'exploració del determinisme contra la lliure el·lecció. No obstant això, totes dues versions se centren en com establir la comunicació entre allò nou i un món que ja no es reconeix:

The familiar was far away, while the bizarre was close at hand. / Allò familiar estava lluny, allò estrany estava a tocar dels dits

El plantejament és el següent: dotze naus espacials apareixen en diferents punts del planeta sense raó aparent i causen una crisi mundial. Hi ha diferents interessos en la situació -militars, econòmics, religiosos- però tota reacció depèn de la resposta a una pregunta: per què han vingut? El coronel a càrrec de la zona acordonada (Forest Whitaker, L'Últim Rei d'Escòcia) tria la Louise Banks (Adams), una prestigiosa lingüista, perquè sigui la traductora dels nouvinguts. La tensió narrativa ve de la possibilitat imminent que alguns països obrin foc contra les naus, possiblement causant una guerra mundial.

El màster d'interpretació no et prepara per a això. (Font: Paramount Pictures)

És difícil analitzar la pel·lícula sense aixafar la trama completament, però mereix la pena intentar-ho pel potent anàlisi feminista que pot crear. Vaig veure Arrival amb una altra redactora de Zena; en sortir, ens vam quedar de peu al carrer durant massa temps intentant aclarir què opinava cadascuna. "Sí, però..." (Ho sento, gent que volgués passar per la vorera. Ho vam fer per amor a l'art.)

Comencem pel principi, Introducció a l'Anàlisi Feminista; amb prou feines hi ha dos personatges femenins amb nom, així que el Test de Bechdel se supera pels pèls. Amb prou feines hi ha una sola dona de fons a la majoria d'escenes; es pot justificar pel context militar, però així i tot amb prou feines s'aguanta. Tanmateix, el pes de la trama el porta gairebé per complet el personatge d'Adams, la traductora Louise Banks, mentre que la resta de personatges amb prou feines evolucionen. És ella davant allò desconegut.

L'Arribada és, abans de res, una pel·lícula sobre dicotomies. Allò intel·ligible i allò il·legible, allò humà i allò grotesc, allò lineal i allò simultani, la paranoia i la recerca, les ciències i les lletres. El paper de la Louise és erigir-se com a pont entre tots dos costats: amb l'ajuda d'un físic teòric (Jeremy Renner, The Hurt Locker), que fa el paper d'interès romàntic a qui no deixen lluir-se gaire que sol estar reservat per als personatges femenins de la ciència ficció, la Louise descobreix que els extraterrestres tenen una concepció del temps diferent, fet que es reflecteix en el seu llenguatge. Per poder comunicar-se, haurà de canviar completament la seva manera de percebre el món.

Entre les múltiples dicotomies del pensament binari que la teoria feminista ha assenyalat una vegada i una altra trobem home i dona, ment i cos, actiu i passiu, racional i irracional. Aquesta racionalitat implica el poder no només sobre la raó sinó també sobre el llenguatge, i amb aquest el poder de definir als altres, crear categories, organitzar el coneixement i, per extensió, el món. En aquest cas, tanmateix, és la Louise la que controla el llenguatge, qui pren l'acció i qui aconsegueix re-(des?)endreçar el món; no ho fa renunciant a l'emoció, sinó amb ella. És veient als alienígenes nouvinguts -vinga, ho diré: a l'Altre- cos a cos, mà amb tentacle, que aconsegueix connectar amb ells.

1ea5e128-a310-11e6-82f5-550f6e7ecfc6-1560x975

Si us sembla que les imatges s'assemblen és perquè la Louise pateix sempre. (Font: CinemaSiren)

Atenció, que aquí arriben els spoilers.

La maternitat de la Louise marca la trama; no només l'obre i la tanca, sinó que influeix les seves decisions quasi sempre. Es podria argumentar que, metafòricament, la Louise es converteix en una espècie de mare redemptora de la humanitat -estereotip que fa olor de naftalina- però això seria negar les altres motivacions del personatge: la curiositat, el dol per la seva filla, l'acció a mig camí entre racionalitat i desesperació. Per molt que tècnicament la maternitat sigui allò que la porti a resoldre l'enigma alienígena i així evitar una guerra mundial, en cap moment es parla de l'Elegit ni hi ha un embaràs místic, situació que es dóna quan la concepció o l'embaràs es veuen alterats per un Agent Sobrenatural (tm), fet que pren tota agència i poder de decisió sobre el propi cos a l'embarassada.

Hi haurà qui prefereixi l'especulació filosòfica del conte original, qui dóni la benvinguda a un missatge de proximitat i obertura com el de la pel·lícula en els temps que corren, qui estigui fart de veure dones que protegeixen a la humanitat per instint maternal, qui hagués preferit una crítica al capitalisme militaritzat que realment el qüestionés, qui hagués volgut veure les conseqüències de la tal arribada i qui, davant una trama que juga amb el temps i la perspectiva, se senti atrapat en un joc en el qual els productors coneixen les normes però l'audiència no. Per qui hagi gaudit de l'Arribada en la mesura que sigui, bones notícies: Denis Villeneuve està al capdavant de Blade Runner 2049, que s'estrenarà la tardor que ve.


Imatge principal: ComingSoon


T'agrada la nostra feina?

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR